Les orelles i el cervell: maquinària infrautilitzada.

El pensament és lliure. La verbalització del mateix, és a dir, allò que diem o publiquem ja no ho és tant. Com va dir algú: "som esclaus de les nostres paraules i amos dels nostres silencis".

Si volem mantenir una postura honesta, cal mesurar allò que es diu i assumir-ho amb responsabilitat, perquè si no succeeix que es defrauda amb massa freqüència.

És trist que només estiguem pendents del que parla i del que crida. Tendim a oblidar-nos del que manté una actitud més discreta, pausada i sense crit.

N'hi ha massa soroll. Patim una exacerbada contaminació verbal i escrita.
Perquè s'imposa una premissa clara: parlar sovint i ben fort, encara que siguin bajanades.

I es diu massa i s'escolta poc. És simptomàtic que, en qualsevol debat o contraposició d'idees, els que hi intervenen no parin un moment a pensar el que li ha dit l'altre, convertint el que hauria de ser un diàleg en un grapat de monòlegs paral.lels, amanits sempre amb força crit, com si tota la força del missatge depengués dels decibelis amb que s'expressa.

Un diàleg constructiu, una tertúlia enriquidora, una reunió eficaç demanen que s'escolti i es pensi allò que es diu. Ens calen, doncs, persones que dediquin més temps a escoltar i a pensar allò que diuen.

I és que no només tenim boca. Tenim orelles, cervell i bones oportunitats per fer-los servir. Fins i tot, caldrà que algú comenci a estrenar-los que, si no, es rovellen.