L'oposició és imprescindible.

L'oposició en democràcia és indispensable com ho és el propi govern. Us imagineu que sospitós seria un model on no n'hi hagués oposició? A quin model ens traslladaria? Segurament a alguna cosa que s'allunyaria de la democràcia.

L'oposició ha de fer, entre d'altres tasques, qüestionar allò que es decideix, perquè no existeix la veritat absoluta. És preferible un qüestionament dur i contundent cap a l'acció de govern, que pugui ratllar la desmesura, a un discurs sumís i ressignat a les voluntats dels que tenen el poder.

Hem de buscar fòrmules per construir el consens, no pas donar-lo per fet a priori; l'oposició no pot caure en l'error de signar xecs en blanc, siguin quin siguin els resultats electorals produïts i malgrat la comoditat que, potser, suposaria mantenir una actitud d'aquesta naturalesa.

La meva experiència em diu que el més dur de l'oposició és haver-se de mostrar indignat i molest per decisions que veus que, sense remei, es portaran a terme sense que ningú es ruboritzi, sense que cap dels que la prenen hagin pensat en cap moment que haurien de rectificar perquè és molt evident que existeix la creeença que la rectificació pública és una senyal de feblesa. Amb massa freqüència, es pretén imposar-se per la força física que donen els resultats, accentuant-ho amb una negació de mitjans per facilitar la tasca opositora.

Aquesta actitud de força bruta venç, en moltes ocasions, a la força de la raó i, sobretot, a la força moral. Però, lamentablement, ni convenç ni és positiva, tot i que avui a algú li pugui semblar.