I una mica de poesia per acabar,...

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Poesia des de Valencia

Llibre de meravelles.València: Estel, 1971; València: Tres i Quatre, 1983 (6a ed.)

Vicent Andrés Estellés presenta a Llibre de meravelles una visió real entre crua i meravellosa del seu país en una època molt concreta de la vida del poeta: la guerra i la dura postguerra. És un recorregut per la València que el poeta ha conegut, amb noms i llocs coneguts per tothom, per la gent del poble, sobretot, perquè ell, amb la seva poesia, vol arribar a aquest poble, vol arribar a ser poble. Les coses petites de cada dia, tan importants, els racons amagats, els secrets prohibits... València.

Aquest és un dels poemes de “Llibre de Meravelles”:

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

POESIA: L'U DE MAIG

L'U DE MAIG (A Xavier i Maria Dolors)

Poble: deixa anar el xàfec i amara la batalla,
estrelles de finestres acuiten la claror,
prou passes endarrera, amunt la revifalla!,
tornem al primer dia de revolució.
Estripa munts de seda i pren altes les atxes,
camina dret, camina, i bat amb noves ratxes
el plany de la foscúria; serenes les torratxes,
respira nova pluja i encén tot el carbó.



A l'ombra s'entrebada la porta d'un nou dia,
no fugis de la ruta, que el pas et darà pa;
la cendra que t'enfonsa pertany a una altra via,
l'hivern no ens ha de perdre si aquí ens donem la mà.
Esclati una tempesta damunt la lludrigada;
que trons i llamps rebatin el curs de la ventada,
contesta a qui et despinta, dóna per acabada
la nit militarista amb sol republicà.



Ajunta escopinades i veuràs com s'allunya,
la venjança de l'ombra et deixarà tot sol;
emprèn la caminada, t'envia Catalunya:
la llum et farà pactes i agafaràs el vol.
Oh sol vivent, tu, poble, aixeca la bandera,
amb gran estrall de brases fes d'estrella primera,
rebenta a fuetades la cabrota amb guerrera
que entenebreix les platges des d'aquell juliol!





JOAN BROSSA (1919-1998)

POESIA des de SINERA

EL MEU POBLE I JO

(Salvador Espriu - 1968)

Bevíem a glops
aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreniem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

POESIA en MAJÚSCULES

Habitualment visito un blog on hi és molt present la música i la poesia.

Se m'ha acudit que la poesia també ha de ser present en el meu blog. Com que el meu domini de la mètrica és prou limitat, penso que no està malament reproduir una obra de Miquel Martí i Pol "el poeta del poble".

EL POBLE (1956-1958)

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps

El poble és una xafogosa tarda d'estriu
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort

Miquel Martí i Pol

La poesia és progrés. Voleu progressar?